Universitat de Barcelona. Facultat de pedagogia. Educació Social Xavier Florido Rives. Barcelona, 10/ 2011
Ressenya sobre les activitats intergeneracionals: una aposta per donar vida als anys i per la construcció d’una societat més democràtica
Aquesta ressenya proposa fer un escrit mencionant la vellesa en clau de creixement. La vellesa, tal i com l’entén la societat occidental, és una etapa vital en la qual la persona no és apte per treballar i per tant, són anys de decadència on la persona resta a l’espera del final. No obstant, hi ha multitud d’iniciatives que reneguen d’aquesta afirmació, les quals veuen la velles com quelcom positiu, com una etapa de plenitud vital on existeix un creixement i un moment més en la vida de les persones. Aquesta ressenya, pretén entrar dins d’aquestes iniciatives, tot fomentant la intergeneracionalitat com a font de riquesa, fent de la persona gran, algú apte per viure i desenvolupar-se en la societat actual.
La societat de la informació i la globalització en la que vivim, té com a principal característica la rapidesa. Rapidesa en clau informativa, recordem que podem veure imatges d’arreu del món en el mateix moment que ocorren. Rapidesa en clau de treball. Tan sols cal citar que la nova epidèmia del segle XXI és l’estrès. En termes biològics, rapidesa s’equival a joventut, la qual té tota la vida per endavant i té, com a principal capacitat, la rapidesa, tant en l’aprenentatge, com en la realització de tot tipus de tasques. Tot i això, li manca el que s’aconsegueix amb els anys, l’experiència, capacitat que si que tenen les persones grans. D’altra banda cal preguntar-nos, on encabir a la gent gran en aquesta societat, les quals disposen de l’experiència necessària per realitzar tot tipus de tasques, el que els i manca és la rapidesa. Per saber on i com encabir a les persones que per causes de l’edat no disposen de la rapidesa física ni mental per poder seguir el ritme frenètic de la societat d’avui es necessari pensar en les virtuts que aquests tenen i com aquesta societat pot fusionar l’experiència i la rapidesa per crear una societat millor.
Primer de tot cal fer una mica d’història sobre quin és el paper del a gent gran en totes les èpoques de la història occidental.[1] Durant la historia occidental, la vellesa s’ha vist des de diferents perspectives, en algunes es relacionava la vellesa com quelcom positiu, en d’altres es veia la vellesa com quelcom negatiu. Tot seguit s’exposarà quin és aquest paper en les diferents èpoques de la història.[2]
En l’època prehistòrica, degut a la poca gent que arribava a la vellesa, aquest era vist com quelcom sobrenatural i es considerava una virtut, ja que era vist com el premi a la supervivència. Així doncs, els ancians eren els transmissors del coneixement. En èpoques posteriors, com en l’antic Egipte, l’ancià era vist com el posseïdor de la saviesa i del coneixement i per tant era respectat i vist com quelcom positiu. En l’època clàssica, igual que passa en l’actualitat, hi havia una adoració cap a la joventut i la bellesa, per tant, es començà a veure la vellesa com una tara i un càstig diví. En les èpoques posteriors, ja es veié l’ancianitat com quelcom molt més negatiu, ja fou per l’adoració a la bellesa i la joventut, a la poca capacitat productiva o a la declaració de vellesa com una discapacitat, en concret, això passà a l’època mitjana. Un cop arribat a l’època moderna i sobretot la contemporània, es declara la vellesa com una malaltia i als ancians com a persones dependents. És en aquesta època on es crea la jubilació i neixen les disciplines sanitàries de la Gerontologia i la Geriatria. En l’època actual i degut als grans avenços tècnics, científics i sanitaris, en les societats occidentals augmenta el nombre d’ancians, però la visió de l’ancianitat no és massa positiva, ja que es veu com una càrrega, tant social com econòmica.
Tot i això, ens centrem en l’actualitat, la qual es defineix com una societat democràtica, social i de drets. Com a definició, una societat democràtica es sustenta sobre l’ideal de la igualtat entre persones, sense discriminació de sexe, edat, etc. Això es contraposa amb la visió que es tenen els ciutadans de la societat. Existeixen lleis que propugnen la igualtat, que lluiten contra la discriminació de tot tipus, però a l’hora, existeix una mentalitat en la qual, tal i com s’ha comentat anteriorment, la societat viu immers en la seva adoració a la joventut i al que això representa, la rapidesa i la bellesa, per la qual cosa discrimina a certa part de la població, en concret a la gent gran. Aquesta societat democràtica i regidora de la igualtat resulta tenir una mentalitat contraposada a aquest ideal, per tant, des d’aquest escrit es crida al canvi de mentalitat social, tal com cita Stéphane Hessel en el seu llibre “Indigneu-vos” (2010), per tal de fer un canvi ètic i crear societats adients a tots els ciutadans que les composen, no tan sols a un petit grup. Així doncs, és on cau el pes de la societat social, la qual es descriu com a societat amb el deure de respectar les lleis i les consignes democràtiques, en concret, al igualtat de tots els seus individus. Així doncs, es necessari una mentalitat unitària en aquest sentit donat que la mateixa societat demana als seus ciutadans situar-se en aquesta mentalitat inclusiva i de respecte, per la qual, aquest component ètic de respecte als ancians i a resta d’individus es fa necessàriament intrínsec a la societat de drets que en un principi s’ha comentat.
La societat de drets iguala a tots els ciutadans a tenir el mateix drets i a tenir cobertes les seves necessitats. Prèviament s’ha comentat que la societat social és la societat de deures, on cada ciutadà té l’obligació d’immiscir-se en les mentalitats i ideologies que recull la societat occidental, i com a ciutadà de deures, els ciutadans també tenen drets. Aquests drets són intrínsecs a la categoria de ciutadà i per tant igual a tots. Tothom té dret a tenir unes necessitats, però cada persona té unes necessitats diferents a cobrir, alguns per causes laborals té unes necessitats, d’altres per causes familiars, i d’altres, com la gent gran, per causes de l’edat. Les necessitats de les persones ancianes són diferents a la resta de ciutadans, de fet, a Catalunya, es crea l’equivalència a la convenció dels drets dels infants tot creant la carta de deures i drets de la gent gran, per la qual cosa, resten per escrit les necessitats de la població anciana i per tant, és una mostra que aquesta població no té satisfeta, amb garanties, la resposta de les seves necessitats.
En aquesta carta dels drets i dels deures de la gent gran, hi entren cinc títols importants que resumeixen els necessitats que tenen les persones grans: la dignitat és el primer dels títols que i apareixen i és una de les necessitats que cal treballar, no per ells mateixos, sinó com a societat. És a dir, la dignitat com a persona s’aconsegueix quan la resta de gent et considera una persona digne i per tant, cal una consideració per part de la societat que la persona anciana és una persona digne per viure i desenvolupar-se en aquesta societat. Un altre dels títols que apareix en aquesta carta és la independència. La societat actual considera, a grans trets, que la gent gran no és productiva per la societat i per tant és una càrrega social. Així doncs, es considera que les persones grans no es poden mantenir per si mateixes per què no tenen les característiques que la societat demana per ser persones autònomes (rapidesa i autonomia econòmica). La carta de drets i deures de la gent gran propugna la independència de les persones grans com a individus capaços de desenvolupar-se en la societat. D’altra banda, l’autorealització és el tercer títol de la carta i aquest correspon a demostrar la capacitat de les persones grans per poder desenvolupar-se en la societat i com a ciutadans tenir la oportunitat de sentir-se part d’ella i no una càrrega social. Tot seguit, situen l’assistència com a quart títol de la carta, la qual correspon a les necessitats assistencials que tenen les persones grans pel fet de fer-se grans i les problemàtiques, tant físiques com psíquiques, que comporta l’edat. Per últim, designen a la participació social com a últim títol de la carta. Aquest és el títol que correspon a la definició de la democràcia en tots els àmbits. Els ciutadans de les societats occidentals tenen com a dret i com a deure la participació social. El problema ètic que hem considerat anteriorment que la societat no considera a la gent gran com a ciutadans amb plens drets, es desmunta amb la necessitat que explicita la gent gran en la carta, per la qual demana la participació plena i total en tots els àmbits de la societat i a tenir veu i vot en les decisions que ens afecten a tots. Aquesta demanda recau en un concepte comentat anteriorment: l’experiència. Tal i com s’ha explicat, una major edat equival a una major experiència, i per tant la participació dels ancians en la vida social, política i econòmica en la societat es sustenta en la gran experiència que aquests tenen i per tant, poden ajudar a solucionar problemes i els dubtes de la societat.
L’experiència és una de les virtuts principals de la gent gran i per tant, es un eina molt valuosa que necessita la societat per prosperar. Això s’hauria de fer veure, no només a la societat sinó a la mateixa gent gran per tal de mostrar com aquesta virtut i d’altres que tenen són necessàries pel correcte desenvolupament propi en la societat i demostrar que el creixement no és quelcom negatiu, sinó és llei de vida i també és quelcom positiu. Virtuts que té la gent gran i que la joventut no posseeix són necessàries per la societat i es necessari fer entendre al conjunt de la ciutadania que el creixement no és negatiu ni és una malaltia ni un declivi, sinó una maduració, tant física com psicològica, un creixement en seguretat en un mateix gràcies a la quantitat d’experiències que hom ha adquirit durant la seva vida. D’altra banda, tot i que no es tingui aquesta mentalitat, es guanya en el camp intel·lectual, ja que decreix la intel·ligència memorística i d’atenció, però creix la intel·ligència pràctica, la qual, fruit de l’experiència, tan sols es pot assolir en les edats més llunyanes de la vida. Així doncs, això demostra com les persones grans són posseïdors d’una riquesa que les societats necessiten i a l’hora demanden, per tant s’ha de fer una crida a tota la ciutadania per tal de canviar la mentalitat generalitzada que la gent gran és una càrrega social i una despesa econòmica, sinó una oportunitat per aprendre i emmirallar-se en la gent que ha fet créixer la societat fins arribar a la que és ara.
Amb tot això, cal trobar una solució per tal de canviar aquesta mentalitat social envers a la gent gran. Donat això, des d’aquesta ressenya es fa una proposta amb dos objectius clars: conscienciar a la societat per que realment sigui més democràtica i d’altra banda, respondre les necessitats de les persones grans. Les activitats d’estil intergeneracional són la solució a la dualitat de problemàtiques de la conscienciació i la resposta de necessitats. Pel que fa a la conscienciació, les activitats intergeneracionals posen davant dels ulls del ciutadà de carrer (ja sigui nen, jove o adult), la realitat de les persones grans i com les seves virtuts poden arreglar problemàtiques que ells, per sí sols, no poden. Poden existir activitats intergeneracionals de tipus educatiu, centrades en el treball de nens i avis, les quals fomenten les activitats on tots dos col·lectius tinguin protagonisme i on els més joves puguin gaudir i ajudar-se de les experiències dels més grans. També es treballa el terreny intergeneracional en el camp empresarial, els quals es creen equips de treball amb treballadors joves i amb noves idees i d’altra banda, treballadors grans amb molta experiència en la matèria. La dualitat de capacitats aconsegueix crear equips de treball més eficaços i amb la possibilitat de resoldre qualsevol contratemps.
Aquests treballs intergeneracionals promocionen la conscienciació de que la gent gran és un igual i per tant que se l’ha de tractar com un igual, traient prejudicis i judicis de valor que no són adients. D’altra banda, aquest tipus d’activitats donen resposta a les necessitats de la gent gran, citades anteriorment en la carta de drets i deures de la gent gran donat que respon a necessitats com la participació ciutadana o l’autorealització, per citar-ne dues. Els ancians que duen a terme aquestes activitats es senten actius i útils en la societat i per la qual cosa reverteixen cap a ella un sentiment de positivisme i de vida, per la qual, juntament amb la presa de consciència, trenca tòpics establerts de la gent gran.
Bibliografia i webgrafia
● LOSADA BALTAR, Andrés (2004).”Edadismo: consecuencias de los estereotipos, del prejuicio y la discriminación en la atención a las personas mayores. Algunas pautas para la intervención”. Madrid, Portal Mayores, Informes Portal Mayores, nº 14. [Fecha de publicación: 28/02/2004].
<http://www.imsersomayores.csic.es/documentos/documentos/losada-edadismo-01.pdf>
● http://www.gerontologia.uchile.cl/docs/viejo.htm [Consultat el dia 6 d’Abril del 2011]
● http://laporaenvellir.blogspot.com/ [Consultat el dia 7 d’Abril del 2011]
● http://www.imsersomayores.csic.es/documentos/documentos/losada-edadismo-01.pdf
[Consultat el dia 1 d’Abril del 2011]
● http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=1&V1=2 [Consultat el dia 6 d’Abril del 2011]
● http://www.redintergeneracional.es
[1] Nota de l’autor: Cal dir, que es cita tan sols la història occidental per què en aquesta ressenya ens centrem única i exclusivament en la societat de drets i democràtica centrada, sobretot a Europa i en concret al nostre país. Espanya.
[2] Font: http://laporaenvellir.blogspot.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario